dimarts, 13 de setembre de 2016

Rafa Ferrer llegirà 'Incís'

El poeta no baixa al poble:
el poeta és poble ell mateix
el poeta és el mateix poble.

Ai d'aquell que no pensa així.

El poeta naix del seu poble,
després treballa i estudia,
però després retorna al poble
i li amostra allò que ha guanyat
i el seu poble ho mira en silenci
i reconeix en ell el poble

Ai d'aquell que no es crega poble

Serà florit, englantinat
i violat, tot el que vulguin,
amostrarà doctes papers
però serà sempre un estrany
en voler arribar al poble.

Adriana Serlik llegirà 'El vi'

"Alegrau-vos, pare Adam"
Joan Timoneda

No podia faltar el vi damunt la taula.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia el posava a la taula.
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit, la nit febril de la caverna.
El vi begut, en casa, a l'hora de menjar.
S'oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l'aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l'afany o la ràbia.
El vi de l'esperança, el vi dels sacrificis,
l'esperança rompuda, plantar cara a la vida.

Mercè Lloret llegirà 'Llibre d'exilis'

Un desig. El desig d'escriure llargues cartes,
cartes amorosíssimes sense saber què dir
ni a quin nom adreçar-les. Un desig, el desig
d’inventar-me una pàtria, un lloc al mig del qual
hi ha qui espera la carta que ningú pot escriure
si no sóc jo. Voldria tenir unes tisores
grans, i acuradament retallar una pàtria
ideal, un paper. Pense en açò que he escrit
i pense en l’artifici innocent de la pàtria:
he après certes coses, m’han passat certes coses,
vinc de certs llocs. Jo sé que un pot fer-se una pàtria
tallant i retallant, amb unes grans tisores,
un paper qualsevol, i aqueixa és la seua,
i un, delicadament, la creua amb una agulla.


(Les pedres de l’àmfora dins Obra completa-2. Vicent Andrés Estellés. Ed. 3i4,1999)

Rebeca Dénia llegirà el poema 'Deixa'm'

Deixa’m que et pense que t’invente;
deixa la porta oberta, amor, tota la casa,
deixa obert el balcó sobre la plaça,
deixa el colp dels geranis en la reixa.

Si el rossinyol en els llorers es queixa,
si el vent els fulls del calendari passa,
la llima en l’alacena dins la tassa,
la lluna sempre lluna i la mateixa…

Deixa’m que et mire com volia abans,
deixa’m que et mire sense més ni més,
trie els silencis i m’agraden grans

i els faç estelles amb el bes, després.

Jesús Banyuls llegirà "La vida contada a un nen del veïnat"

I llavors, Déu li va donarla Vida a
l´home,i era tan bella i delicada que
l´home no sabia què fer amb ella i
sols era feliç dormint. Al dematí,
però, tornava la congoixat li venía
aquell desig enorme de plorar, i duia
als seus braços la Vida com qui duu un nen de
bolquers, com qui duu un setrill de
nitroglicerina... De vegades la duia com si fos un
regal i volia amostrar-la, però tots en
tenien i no li feien cas, i callava,
tristíssim... ¿Ja t'has menjat el
berenar?

(Del llibre Recomane tenebres, pàg. 77)

Rosa Sabater llegirà 'Tot açò que ja no pot ser'

Et besaria lentament,
et soltaria els cabells,
t'acariciaria els muscles,
t'agafaria el cap
per a besar-te dolçament,
estimada meua, dolça meua,
i sentir-te, encara més nina,
més nina encara sota les mans,
dessota els pèls del meu pit
i sota els pèls de l'engonal,
i sentir-te sota el meu cos,
amb els grans ulls oberts,
més que entregada confiada,
feliç dins els meus abraços.
Et veuria anar, tota nua,
anant i tornant per la casa,
tot açò que ja no pot ser.
Sóc a punt de dir el teu nom,
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets,
adorada meua, petita.
Si em desperte, a les nits,
em desperte pensant en tu,
en el teu daurat i petit cos.
T'estimaria, t'adoraria
fins a emplenar la teua pell,
fins a emplenar tot el teu cos
de petites besades cremants.
És un amor total i trist
el que sent per tu, criatura,
un amor que m'emplena les hores
totalement amb el record
de la teua figura alegre i àgil.
No deixe de pensar en tu,
em pregunte on estaràs,
voldria saber què fas,
i arribe a la desesperació.
Com t'estime! Em destrosses,
t'acariciaria lentament,
amb una infinita tendresa,
i no deixaria al teu cos
cap lloc sense la meua carícia,
petita meua, dolça meua,
aliena probablement
a l'amor que jo sent per tu,
tan adorable! T'imagine
tèbia i nua, encara innocent,
vacil.lant, i ja decidida,
amb les meues mans als teus muscles,
revoltant-te els cabells,
agafant-te per la cintura
o obrint-te les cames,
fins a fer-te arribar, alhora,
amb gemecs i retrocessos,
a l'espasme lent del vici;
fins a sentir-te enfollir,
una instantània follia:
tot açò que ja no pot ser,
petita meua, dolça meua.
Et recorde i estic plorant
i sent una tristesa enorme,
voldria ésser ara al llit,
sentir el teu cos prop del meu,
el cos teu, dolç i fredolic,
amb un fred de col.legiala,
encollida, espantada; vull
estar amb tu mentre dorms,
el teu cul graciós i dur,
la teua adorable proximitat,
fregar-te a penes, despertar-te,
despertar-me damunt el teu cos,
tot açò que ja no pot ser.
Et mire, i sense que tu ho sàpies,
mentre et tinc al meu davant
i t'estrenyc, potser, la mà,
t'evoque en altres territoris
on mai havem estat;
contestant les teues paraules,
visc una ègloga dolcíssima,
amb el teu cos damunt una catifa,
damunt els taulells del pis,
a la butaca d'un saló
de reestrena, amb la teua mà
petita dintre la meua,
infinitament feliç,
contemplant-te en l'obscuritat,
dos punts de llum als teus ulls,
fins que al final em sorprens
i sens dubte em ruboritzes,
i ja no mires la pantalla,
abaixes llargament els ulls.
No és possible seguir així,
jo bé ho comprenc, però ocorre,
tot açò que ja no pot ser.
Revisc els dolços instants
de la meua vida, però amb tu.
És una flama, és una mort,
una llarga mort, aquesta vida,
no sé per què t'he conegut,
jo no volia conèixer-te...
A qualsevol part de la terra,
a qualsevol part de la nit,
mor un home d'amor per tu
mentre cuses, mentre contemples
un serial de televisió,
mentre parles amb una amiga,
per telèfon, d'algun amic;
mentre que et fiques al llit,
mentre compres en el mercat,
mentre veus, al teu mirall,
el desenvolupament dels teus pits,
mentre vas en motocicleta,
mentre l'aire et despentina,
mentre dorms, mentre orines,
mentre mires la primavera,
mentre espoles les estovalles,
mor un home d'amor per tu,
tot açò que ja no pot ser.

Que jo me muir d'amor per tu.

Anna Enguix llegirà 'M'aclame a tu'

M'aclame a tu mare de Terra sola,
arrape als teus genolls amb ungles brutes,
invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, al que més estimava,
i cante el jorn del matí il.limitat.
El clar camí, el pregon idioma,
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum.
Sempre a la nit il.luminat enter,
un bell futur, una augusta contrada,
seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el sol i seràs la collita.
Seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat,
seràs la clau que obri tots els panys,
seràs la llum, la llum il.limitada.
Seras confí on l'aurora comença
seràs forment, escala il.luminada.
Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tot esquinçat de l'emblema que puja,
seràs l'ocell i seràs la bandera.
Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels vents que em retornaves sempre.