Allà on
he anat ha estat per recollir
pedres
només, i sóc un sac de pedres.
Puc dir
els llocs i puc dir els moments
en què,
inclinat a la materna terra,
he
recollit tantes formes de pedres,
he vigilat
tantes formes de vida.
M’han
foradat a voltes la butxaca
i jo he
sentit a la meua epidermis
el seu
arrap com un dolç regalim,
com el
senyal de callada existència.
De vora el
mar, del secà insolidari,
i del camí
de l’horta polsegosa,
he anat
fent el meu nocturn catàleg
amb
voluntat evidentment diürna.
Diran de
mi: És l’home de les pedres.
Pedres
humils i rebotades, pedres,
pedres que
no constaran a les cròniques,
i jo ara
escric la pàl·lida memòria,
la
voluntat decidida de càntic,
el fet
solar, el venjatiu projecte
d’un
poble antic com les pedres també.
Pedres, fragments de tota una existència,
arrodonida
d’activitats marítimes
o
cantelluts de soledat superba.
Pedres,
només: un manament de pedres
que aquest
País em deixava a les mans.
Pedres de
riu i pedretes de via,
ferruginós
i metàl·lic destí!
No són
lunars: són humanes, només,
amb el
perfil humanament cansat
com
d’esperar anys i anys l’arribada
d’algun
moment que elles saben només,
com
esperant la meua mà sol·lícita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada