Un poeta són moltes veus,
una veu i totes les veus,
és la veu delicada i fràgil,
la veu d’un lent foc socarrat,
però és també, arribat el cas,
la veu que al bell mig de la plaça
al bell mig del seu poble, crida
i clama contra la injustícia.
És la veu que deixa la ploma
i pren el fusell i l’escarpre.
És tot això, i és més encara,
pètal de vidre inconcebible,
és el pes del ruixim a la rosa,
sempre és més, molt més
encara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada