dimecres, 20 d’octubre de 2010

Crònica personal de la Festa Estellés

Emili Morant. A la meitat del camí Notes personals d'...
La primera Festa Estellés a Gandia, celebrada divendres passat i a la qual vam poder acudir gairebé contra pronòstic, va ser tot un èxit. He de dir, tanmateix, que si hagués d'apostar si es repetirà tots els anys fins que acabe el segle o si aquesta serà l'última i única edició, no sabria en què posar els meus diners. I no perquè el potencial de la celebració no siga enorme, sinó per una qüestió d'agenda: a Gandia no convé o no hi ha costum d'organitzar pràcticament res abans d'acabar la Fira a principis d'octubre, i l'efecte secundari de tot plegat és que aquest mes queda atapeït d'actes, molts d'ells de significació semblant al de la Festa Estellés (em venen al cap, com a excepció, els actes que la Guàrdia Civil dedica el dia 12 a la seua patrona - que també és la de tots). Havent dit això, he de felicitar els organitzadors i animar-los per a què perseveren en la iniciativa: els cicles de la política, sempre canviants, podrien despoblar algun dia les setmanes pròximes a la Fira - i arribat eixe moment, aquesta classe de reivindicacions esdevindrien encara més necessàries del que ho són ara. Tant si és l'última festa o només la primera de cent, he volgut deixar-vos ací una xicoteta crònica, que té un valor familiar afegit: si d'ací vint anys el nostre fill s'apunta a aquests tinglaos, sempre podrà dir que fou l'assistent més jove a la primera Festa Estellés quan tenia poc més de tres mesos. Demane disculpes al públic si les passejades amunt i avall amb el nostre mamonet ploró van destorbar l'acte: ja ho he dit ací fa poc, bressolar un fill és fer país. 

L'acte estava estructurat com Déu mana: unes quantes lectures, tan diverses en to i tema com ho són els llibres sagrats del Poeta; alguns càntics també sacres entonats per Andreu Valor, de qui he de dir que va cantar bé de sobres com per fer-me superar el meu particular prejudici vers els cantautors; una homilia sociolingüística a càrrec de Ferran Suay, tot i que altres participants van intercalar també les seues reflexions; i finalment, un àpat comunal, en què vam poder gaudir (eucarísticament, que diria aquell) del bon menjar del restaurant Santanjordi i de la millor companyia. Tot i que no sabria concretar quant de temps va durar l'acte, els organitzadors farien bé de no allargar cap de les seues parts en pròximes edicions (amb l'excepció evident del sopar, és clar): és bonic veure eixir tanta gent a llegir, però convertir un acte equilibrat com el de divendres passat en un marató recital seria matar d'èxit la celebració, amb les millors intencions. Només entrar ja em va preguntar Jordi Puig: "I tu, què llegiràs?": enguany res, l'any que ve, si cal, ja buscaré alguna cosa o em disfressaré de pimentó torrat. 

Les possibilitats que ofereix la poesia d'Estellés per a articular un acte d'aquest tipus són immenses: és un poeta popularíssim, que guanya llegit en veu alta i del qual ens sonen moltes peces. Hi ha els versos patriòtics, indefugibles, els més adients per tancar l'acte - l'aspecte ritual, de nou, importantíssim. Hi ha la poesia eròtica: mai s'havia sentit dir tantes obscenitats als jardins del Fomento de Agricultura, Industria y Comercio de Gandia. I hi ha també la referència a un món fascinant, ja extingit, definitivament mitològic per als qui només podem ja enyorar-lo ingènuament: fins i tot en un dels racons més cool d'aquesta ciutat (de províncies, però ciutat) que és Gandia, hom escolta Estellés i desitja tornar a ser "de poble" d'una manera en què ja no aconseguiríem fer-ho. No coneixia el fragment de "Coral romput" que va llegir magistralment Ferran Garcia-Oliver, èpic, colossal: Beniferri, els grills que no he matat, la mort... La comparació (injustíssima!) amb un recital qualsevol de versos dels poetes d'ara resulta demolidora, fins i tot si hom creu, com jo, que a alguna de les lectures de la festa els va faltar una "indicació metronòmica", per a donar-li ritme i no fer Adagio uns versos que, ben sovint, demanen com a mínim Allegretto.

Per si de cas algú llegeix aquesta crònica d'ací uns pocs anys (la gent ho fa, això: ho jure per Google Analytics), caldria subratllar una coincidència temporal que ara, de tan evident, podríem obviar, però què potser no tardarà en oblidar-se. Aquesta primera festa s'ha celebrat mentre el famosíssim i polèmic "Creuer dels Borja" feia el camí de tornada des de Roma, amb més d'un miler de saforencs a bord: estic segur que es va parlar de l'assumpte durant el sopar a totes les taules, com se'n va parlar a la premsa al llarg de tota la setmana. Resulta temptador, i massa senzill, traçar una caricatura polaritzada de tots dos actes: les autoritats, la cultura "oficial" de la ciutat i un fum de persones més viatgen a Roma veure el Papa; els resistents, el poble insubornable, resten a la ciutat llegint versos i fent un sopar popular. La caricatura és falsa: l'aventura borgiana és part d'una cultura oficial necessària, que és molt més digna a Gandia que a tants altres llocs, per molt que enguany els seus ideòlegs o programadors hagen pogut abusar dels esteroides a l'hora de donar-li múscul. I el "poble insubornable" no respon del tot a la imatge arquetípica que voldria reflectir de sí mateix: "hi ha algú ací que no siga mestre?", preguntà retòricament i irònica un company de taula (mestre també ell, com nosaltres). El sopar era més exquisit que no popular, i el propi protagonista espiritual de l'acte, el poeta Estellés, no tardarà més d'un mes en ser homenatjat a Gandia mateix, ara ja "oficialment" en el transcurs de la Setmana Literària de la ciutat. Així, la frontera que separa allò "oficial" i "no oficial" en el món cultural local sembla afortunadament porosa, flexible. Fins i tot saludable: és impossible saber si d'ací uns pocs mesos, després de les eleccions, uns i altres hauran de salpar en el mateix vaixell, contra corrent; mentrestant, per si de cas, convé que alguns no perden l'hàbit de remar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada