dimarts, 12 d’octubre de 2010

Vicent Andrés Estellés (Burjassot 1924-València 1993)

Maria Josep Escrivà
Afirmar que Estellés és el poeta valencià més gran, després d’Ausiàs March, pot sonar a demagògia. Més encara si, aquesta afirmació, la fem incondicionals de la poesia, i damunt valencians. Si recorrem a les xifres, en començarem a tenir dades objectives, per donar suport a aquella rotunditat: Estellés va publicar més de 30 llibres de poesia en volums independents; 10 volums d’Obra completa; ha estat traduït a més d’11 llengües; ha generat una dotzena de treballs discogràfics; va compondre una cantata ingent dedicada al País Valencià, publicada pòstumament amb el títol de Mural del País Valencià, 3 volums que integren 60 llibres; 1 novel·la, 2 obres de teatre, 3 volums de memòries. Però aquestes dades podrien restringir-se a l’interès de filòlegs i acadèmics, si no hagueren trobat el suport del públic lector i d’un sector, cada vegada més important, de la societat civil. Tot aquell que en algun moment s’ha acostat a la poesia d’Estellés és capaç de rememorar-ne −i si ve al cas apropiar-se’n− algun dels seus poemes. I això és el que hem constatat reiteradament al llarg d’aquests dies de preparació de la I Festa Estellés a Gandia: que tothom que s’hi ha prestat a llegir té el seu poema de referència: «jo vull llegir aquell que diu...». Això no és una dada de rigor acadèmic. Però segurament és el que fa més gran un poeta, perquè la seua poesia ha passat a ser patrimoni del poble. I aquesta és la voluntat que Vicent Andrés Estellés −que es considerava “un entre tants”−, va manifestar tantes vegades als seus versos.
Quan Josep Lozano va tenir la idea de commemorar anualment el natalici del nostre poeta (el 4 de setembre), a través d’una festa, poètica i gastronòmica, de caire popular, obert i col·lectiu, no pretenia més que insistir en aquesta voluntat de fer arribar al poble els poemes i la grandesa del poeta de Burjassot. I al contrari també: acostar la gent del carrer, la ciutadania, des de la participació i la celebració festives, a un dels poetes catalans més importants de tots els temps. Esperem que la convocatòria anual d’aquesta festa servisca per a recordar, insistir i divulgar aquesta sort: el de proclamar el nom d’Estellés, el de difondre la seua obra i el de sentir-nos privilegiats per poder comptar amb aquest valor d’interès cultural entre els noms més grans de la nostra cultura. Altres països europeus demostren el seu grau de civilitat manifestant el respecte i el compromís amb els seus poetes (els escocesos, per exemple, amb Robert Burns). I ho han fet des de l’orgull de projectar-los arreu del món com al patrimoni cultural del poble al qual pertanyen. Estellés va deixar escrita aquesta lliçó tan senzilla com imprescindible:

No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
[...]
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
(Llibre de meravelles¸ 1971)

Gandia, encara que amb una mica de retard per qüestions d’agenda, no ha volgut passar per alt aquesta primera convocatòria. El dia 15 d’octubre ens reunim per a celebrar que, fa 86 anys, va nàixer a Burjassot aquell que es va burlar de la mort en versos decasíl·labs, que va ser amant com ningú, que va poetitzar el sexe obertament, en època de tenebres, que es va tutejar amb la fam de la postguerra, que va estimar i va respectar un poble, i un país, i el va fer més gran i més digne des de la paraula. I que ens va fer assaborir els pimentons i les albergínies d’una manera més suggerent..., i més suculenta: 

Horacianes, L

m’agraden molt les albergínies
i tu les fas molt bé,
exactament les deixes en el seu punt d’oli i farina.
és una delícia de les dents,
com abans ho és de la mirada,
en llesques com palaies,
gustosament se’m desfan a la llengua.
demore el got de vi per fruir-lo més.
per aquestes belles i molt agradables albergínies
que tu m’has enllestit
faria l’única cosa que no pensava fer:
casar-me, casar-me, és clar, amb tu.
allarga’m el pitxer.

gràcies.


Esperem que, després d’aquesta, vindran moltes més festes estellesianes. 
Gràcies a tothom per la vostra col·laboració.

Salut, poesia, i bon profit.
Maria Josep Escrivà

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada